(Árnold)

Ja està. Un altre dia. Una altra classe. Una altra època. Un altre temps. Un, dos, tres, caballito inglés. Em pare a pensar. Faig l’esforç. Mmm. Entre, ixc. No ho aconsegueixc. No arribe. Sempre una trava, una barrera. Tinc dona i dos fills, què més vull? Cotxe, moto, bicicleta. Correr tots els dies, caminar. Alçar peses. Compte fins a cent. M’agrada comptar. M’agrada l’ordre, l’ordinal, les files índies. M’agrades tu. Un, dos, tres, caballito inglés. Un pas, després un altre. Un quilo, després un altre quilo. Deu repeticions. Saltar, pujar, flexionar. Em ve bé tot. Menge com una llima i no engreixc, clar!, ho creme tot. M’agrada cremar. Els diners cremen. Els diners manen. Els diners no importen. Sempre que em pare a pensar em venen al cap els diners. Els comptes no ixen sempre com un desitja. M’agrada comptar els meus diners. Un, dos, tres, caballito inglés. Els xiquets creixen, els arbres creixen. La vida passa amb aquesta mateixa sensació de fastig. Oh, no. Mmm. No avorrir-se mai. Eixir a córrer, eixir a passejar. Vore una sèrie. M’agraden les sèries. També les sèries de coses. En fila índia. A vegades em pose en fila índia quan camine sol pel carrer, darrere de qualsevol desconegut. M’agrada estar en fila índia. En la cua del banc. En la cua del cinema. En la cua del pa. En la cua del futbol. He nascut per a estar així. En una cua, en fila índia. Un, dos, tres, caballito inglés. De menut sempre vaig voler ser el primer en totes les files índies. Ah, de nou l’ordinal, l’ordre, el primer, davant de tots. Després he anat conformant-me. Entre i ixc de les files índies. No passa res per parar-se a pensar. Veus?, així. M’he parat a pensar. Mmm. He pensat una estona en els diners. Els comptes. El que he pagat i el per pagar. Les coses que primer pagar i les coses que pagar després. El meu primer fill i el meu segon fill. Tot ha vingut així. Una cosa va davant i una altra va després. I el que un procura és no quedar-se enrere. Que no li passe per dalt l’ona. El món és així, competitiu. Una putada, veritat? Però és així. Jo ho veig així, claríssimament clar. No val la pena perdre. A mi no m’agrada perdre ni a les caniques. Un, dos, tres, caballito inglés. Pas a pas. Partit a partit. Aconseguint petites metes que després seran grans metes. Inversions. Exercicis. Flegmes. Pujar escales. Baixar escales. Anar cap endavant. Cap endarrere ni per a prendre aire. Em pare a pensar. Ja està. Ja he pensat. Què més cal pensar? Res. O trepitges o et trepitgen. O avances o t’avancen. O puges o baixes. En funció dels altres. Tot en funció dels altres. Com un joc. Com un esport. La vida és una prova. Una carrera d’obstacles. Un, dos, tres, caballito inglés. Corre, corre que te piso. Salta quan faça falta saltar. No mees fuera de tiesto. Estigues preparat per al que pugua arribar. Menja bé. Dorm bé. Entrena bé. Cinquanta quilos, setanta quilos, vuitanta quilos, cent quilos. Algú dóna més? Ningú podrà amb mi. Un, dos, tres, caballito inglés. Sóc així feliç. Tot el feliç que es pot ser, no? Algú pot dir que és feliç, que és més feliç que jo? Ningú. Un moment, com puc estar fent-me aquestes preguntes? Estic a soles en el gimnàs, esperant als meus alumnes. Esperant als xics i xiques. Són per a mi un regal. Un exemple. Un alè. Com fills meus. Els posaré en una fila índia. Els explicaré. Primer, segon, tercer, quart. Així fins a l’infinit. Com diu Lalo, un dia darrere l’altre. Un, dos, tres, caballito inglés.