Està bé, sóc simple, no tinc cap complicació. M’agrada caminar sota la pluja a l’estiu, els gelats de nata, jugar a bàsquet, fumar quan estic nerviós, llegir a Jürgen Habermas a mitja vesprada, els programes de televisió del cor, beure sucs exòtics. No m’agrada eixir a prendre copes, ni flirtejar amb dones a la nit, no m’agrada conduir, ni viatjar perquè sí, ni escoltar música. És això un delicte? M’estic tornant neurastènic. No deixe de veure una i altra vegada vídeos de gatets a YouTube. Gatets afectuosos i tendres que em recorden la tendresa que he perdut. Em recorden a ella. A ella que em proporcionava aquesta tendresa i s’ha anat. Aquest mínim de tendresa que tots necessitem per sobreviure. Aquest mínim de carícies i contacte físic que restableix el nostre equilibri i sembla reconciliar-nos amb el món. A hores d’ara, pense que sense ella no podrà ser. A hores d’ara no sé si seré capaç de sobreviure a aquesta tristesa. Sí, tristesa. Tristesa que ho entela tot. Ja res importa. Ni tan sols el més extraordinari. Ni tan sols que Devendra sigua capaç de levitar. Ni tan sols m’importa que una estranya maledicció semble haver-se acarnissat amb nosaltres com a societat. Ja no m’importa que als adolescents del món no els interesse altra cosa que no sigua connectar-se a internet. L’únic que m’importa és ella. La meva gata, Julia, ha fugit de mi. Es va escapar per la finestra ahir nit i encara no ha tornat. I intuixc que mai més tornarà.